NECESSITATS HUMANES

INTRODUCCIÓ

En aquesta pràctica, com la majoria de les altres, hem fet un petit recordatori dels corrents anteriors els quals no satisfeien a tota la gent.

La Piràmide de Maslow, o jerarquia de les necessitats humanes, és una teoria psicològica proposta per Abraham Maslow en la seva obra: Una teoria sobre la motivació humana de 1943, que posteriorment va ampliar. Maslow formula en la seva teoria una jerarquia de necessitats humanes i defensa que conforme satisfan les necessitats més bàsiques (part inferior de la piràmide), els éssers humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (part superior de la piràmide).

Abraham Maslow i Carl Rogers defensen un model de persona amb el coneixement positiu, com una cosa innata. Les persones, com és evident, tenim una sèrie de necessitats, i segons Maslow, la necessitat es allò que si no es cobreix o es satisfà, aquella persona morirà o es posarà malalta, i compara aquestes amb les pseudonecessitats que són les contràries a les necessitats, són les que si no les satisfàs no et mors ni et poses malalt.

Maslow té una tendència a l’autorealització i en canvi, Rogers té una tendència a l’autoactualització. Rogers dóna com a exemple una patatera dins un sac en un soterrani on no hi ha llum. Diu que aquesta patatera traurà un grill però voldrà convertir-se en una patatera. Rogers en canvi diu que l’ambient és capaç de nodrir les capacitats. Distingeix entre dos ambients saludables i els insalubres. I segons siguin les condicions la persona serà bona o dolenta.

La idea bàsica d'aquesta jerarquia és que les necessitats més altes ocupen la nostra atenció només quan s'han satisfet les necessitats inferiors de la piràmide. Les forces de creixement donen lloc a un moviment ascendent en la jerarquia, mentre que les forces regressives empenyen les necessitats prepotents cap avall en la jerarquia. Segons la piràmide de Maslow disposaríem de:

• Necessitats bàsiques

Són necessitats fisiològiques bàsiques per mantenir l'homeostasi (referent a la salut); dins d'aquestes, les més evidents són:

-Necessitat de respirar, beure aigua, i alimentar-se.

-Necessitat de mantenir l'equilibri del pH i la temperatura corporal.

-Necessitat de dormir, descansar i eliminar les deixalles.

-Necessitat d'evitar el dolor i tenir relacions sexuals.

• Necessitats de seguretat i protecció

Aquestes sorgeixen quan les necessitats fisiològiques es mantenen compensades. Són les necessitats de sentir-se segur i protegit, fins i tot desenvolupar certs límits quant a l'ordre. Dins d'elles es troben:

-Seguretat física i de salut.

-Seguretat d'ocupació, d'ingressos i recursos.

-Seguretat moral, familiar i de propietat privada.

• Necessitats d'afiliació i afecte

Estan relacionades amb el desenvolupament afectiu de l'individu, són les necessitats de:

-Associació

-Participació

-Acceptació

L'estima baixa fa al respecte de les altres persones: la necessitat d'atenció, estima, reconeixement, reputació, estatus, dignitat, fama, glòria, i fins i tot domini.

La minva d'aquestes necessitats es reflecteix en una baixa autoestima i el complex d'inferioritat.

L'ésser humà per naturalesa sent la necessitat de relacionar-se, ser part d'una comunitat, d'agrupar en famílies, amb amistats o en organitzacions socials. Entre aquestes es troben: l'amistat, la companyonia, l'afecte i l'amor. Aquestes es formen a partir de l'esquema social.

Necessitats d'estima Maslow va descriure dos tipus de necessitats d'estima, una alta i una altra baixa.

• L'estima alta fa a la necessitat del respecte a un mateix, i inclou sentiments com ara confiança, competència, mestratge, èxits, independència i llibertat.

• L'estima baixa fa al respecte de les altres persones: la necessitat d'atenció, estima, reconeixement, reputació, estatus, dignitat, fama, glòria, i fins i tot domini.

Divideix la piràmide en cinc nivells, anomenant els quatre inferiors de deficiència i el superior de creixement o de l'ésser.

1.  Necessitats fisiològiques: són les primeres necessitats que qualsevol individu té per tal de garantir la seva supervivència com respirar, beure, menjar, defecar, dormir, estar calent, etc.

2.   Necessitats de seguretat: ocupen el segon nivell i serien les necessitats de tenir un sostre, la seguretat contra agressions físiques, seguretat moral, familiar, etc.

3.   Necessitats d’afiliació i afecte: tothom vol l’acceptació del grup al qual pertany: família, feina, associacions...

4.   Necessitat d’estima: una valoració positiva de les persones que t’envolten.

5.   Autorealització: un cop superats els nivells anteriors arribem a aquest estat. La persona ha satisfet totes les necessitats materials i es centra en satisfer la part espiritual que és aconseguir la felicitat.

Només estan satisfetes les del primer nivell que són les bàsiques. La piràmide la podem aplicar a molts aspectes de la vida. Tot i així ha estat molt criticada perquè només es valora la població del primer món, i en canvi, en països del tercer no seria aplicable.

Virginia Henderson va plantejar que les persones poden satisfer les seves necessitats sense l’ajuda d’altres persones, però que tinguin força de voluntat, en canvi Maslow deia que mentre vas pujant de nivell la necessitat dels altres és més gran.

Maslow diu que per poder satisfer les necessitats hi trobem tres tipus de comportaments:

·         Constructius: s’aconsegueix satisfer les necessitats però tothom es beneficia.

·         Destructius: s’aconsegueix satisfer les necessitats però no tothom es beneficia.

·         Fallits: no s’assoleix l’objectiu de satisfer les necessitats.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en establir un seguit de situacions en les que hi hagi una necessitat i situacions per cada comportament.

Necessitat fisiològica: un noi que no té prous diners per comprar-li un regal a la seva mare.

• Constructiu: demanarà ajuda econòmica a algun familiar seu, i després li tornarà el que li hagi deixat.
• Destructiu: com que no té prous diners, robaria a alguna persona.
• Fallits: no li compraria el regal i els diners que guardava per aquest, se’ls gastaria en qualsevol altra cosa sense profit.

Necessitat de seguretat: Una noia que l’han robat mentre treia diners del caixer.

·         Constructiu: aquesta noia sortirà al carrera amb els diners justos per no haver d’anar a treure del caixer.

·         Destructiu: amb aquest comportament sortiria al carrera amb una pistola a la bossa per si la tornen a robar.

·         Fallits: podria quedar-se a casa i no tornar a anar al caixer.

Necessitat d’amor i pertinença: Una persona que necessita sentir-se recolzada per un grup de persones.

• Constructiu: pot intentar integrar-se amb diferents grups per veure quin se sent millor.
• Destructiu: pot quedar-se en el primer que trobi sense tenir en compte les seves emocions, només pel fet d’estar amb algú.
• Fallits: pot canviar la seva manera de ser per sentir-se bé dins un grup i perquè així l’acceptin.

Necessitat d’autoestima: A l’escola els companys de classe d’un nen se n’enriuen de la roba que porta.

• Constructiu: pot ignorar els comentaris i no donar-los-hi importància.
• Destructiu: fes cas als comentaris, i que l’afectin.
• Fallits: respondre cap a ells i discutir i això que provoqui una situació incòmode a classe.

Autorealització: En una família tots són advocats i el fill més petit decideix anar-se’n durant un any a l’Àfrica en una ONG , i per tant no estudiar dret.

• Constructiu: el nen fa el que realment vol fer a la seva vida, i intentar fer entendre a a la família que ho fa per ser feliç.
• Destructiu: podria estudiar dret, i fer veure que li agrada i no complir el seu somni.
• Fallit: decidir deixar els estudis un cop ja hagi començat per la pressió que pugui fer sobre ell tot l’aspecte familiar i laboral.

REFELXIÓ

Aquesta pràctica penso que ens ha servit per poder entendre més els nostres desitjos i la forma que tenim en expressar-los. Moltes vegades els humans som egoistes en moltes coses i penso que això hauríem d’aprendre a canviar-ho.

La persona també s’ha tornat cada vegada més, un ésser consumista. Cada vegada volem més i més i això directe o indirectament ens afecta, perquè a vegades arriba un moment que desitgem tant que ja no podem apreciar les coses que tenim. Com més tenim menys valorem el que posseïm, i penso que és un aspecte que sap greu que sigui d’aquesta manera, perquè això fa que cada cop ens podem posar menys objectius a complir.

També hem après a entendre les diferents sortides que ens podem trobar envers una mateixa situació i les possibles conseqüències que pot portar la nostra decisió i de la manera com ens pot afectar.

Penso per tant, que ha estat una bona pràctica sobretot per reflexionar sobre el nostre comportament i manera de fer que tenim moltes vegades davant de situacions, que potser abans hauríem de pensar en actuar.

DIAGRAMA SISTÈMIC

·         INTRODUCCIÓ

En la novena i última pràctica vam parlar sobre el diagrama sistèmic i el genograma. En la causalitat lineal no entrava dins l’esquema sistèmic on tot era causa i efecte. El problema era la tipologia de les relacions entre les persones i no de la persona.

El diagrama sistèmic es basava en la teràpia familiar. La família és un grup diferent a altres. Ens calia un grup humà on ens sentíssim acollits.

·         Salvador Minuchin

Va ser el creador d’un plantejament terapèutic, la teràpia familiar estructural. Minuchin ens ha deixat una forma, un mètode que ens permet dibuixar el conjunt de relacions dins d’un sistema, el diagrama sistèmic. Hi trobem alguns conceptes claus:

•             Jerarquia: hi ha diversos nivells i graus de responsabilitat (els pares tenen més responsabilitat que els fills).

ü 

•  Poder: és allò que gestiona la política. Hi ha quotes de poder (els pares dins d’una família estàndard han de manar als fills). El poder existeix. El pare i la mare han d’assumir la gestió del poder. Si la jerarquia es toca pot ser que hi hagi modificacions en algun membre de la família. 

• Frontera: les fronteres delimiten espais. Dins d’un subgrup han d’existir fronteres. Els pares han de parlar de les seves coses, hi ha subsistemes. Els pares han de ser qui prenen les decisions. Poden ser de tres tipus:

1-  Rígides: línia contínua. No comunicació. __________

2-  Laxes: les traspassa tothom de qualsevol manera. ...............

3-  Flexibles. Permeten la comunicació entre els que són a dins i a fora. És l’adequada. --------------

Com a elements hi trobem:

·         Genograma: representació gràfica d’una constel·lació de família generacional

·         Diagrama sistèmic:  és un tipus d'esquema d'informació que representa dades numèriques tabulats.

·         PRÀCTICA

Genograma

Un dels set germans, de 38 anys d’un matrimoni es casa amb una noia de 33 anys, però es produeix un conflicte manifest evident. Tenen un fill de 3 anys i una filla de 9, però se separen i els fills trenquen la relació amb el seu pare i es queden amb la mare. La dona es casarà amb un altre home de 28 anys i juntament amb els fills del primer marit es crearà el vincle actual.

Diagrama Sistèmic

Tenim una parella, el noi té 20 anys i la noia 19 però hi ha hagut la ruptura d’un vincle. Aquesta noia té un conflicte manifest evident amb la ex parella del noi de 20 anys, la qual en té 19 i aquesta té una relació amb un noi de 21. Els nois de 20 i 21 mantenen un conflicte ocult entre ells. La parella del noi de 21, té una sobreimplicació amb el noi de 20. I el noi de 21 anys i la noia de 19 (no la seva parella) crearan una coalició contra el noi de 20 anys.

·         REFLEXIÓ

M’ha agradat molt poder realitzar aquesta pràctica i poder conèixer una mica més en què consisteixen el genograma i el diagrama sistèmic.

Penso que són uns bons mètodes per arribar a saber les relacions que s’han establert o s’estableixen entre les persones. Tot i així penso que el diagrama sistèmic aprofundeix més en aquestes relacions, ja que pots descobrir tots els conflictes, vincles i trencaments que hi ha hagut entre aquestes persones, en canvi en els genogrames, t’ho mostren d’una forma més general i si l’objectiu és poder saber quins són els problemes d’aquestes relacions establertes, ja com hem vist en l’enfocament sistèmic.

Les persones no som perfectes. I encara que apliquem aquest mètode de diagrama sistèmic no sempre trobarem totes les coses que s’amaguen al darrera de cada persona i relacions, a part perquè també podem crear algun tipus d’error a l’hora d’analitzar-ho per saber quin és el problema i a on és.

Pel que fa a l’autor Salvador Minuchin penso que està molt bé el que diu. Penso que a dins un grup tant important com la família hi ha d’haver uns límits i unes normes que no hem de sobrepassar, com per exemple que els pares prenguin les seves decisions pels seus propis fills. Per això crec que a vegades en la nostra societat s’hauria d’implantar més, ja que moltes vegades a les famílies hi falta aquesta pràctica de normes.

Ja que és la última pràctica, voldria també fer una reflexió general d’aquest primer semestre. Estic contenta d’haver pogut fer totes aquestes pràctiques sobre aquests diferents temes que penso que en un futur professional haurem de saber aplicar, i encara que potser hagi estat una pinzellada del que pot arribar a ser, penso que a molts de nosaltres ens haurà servit per entendre i conèixer una mica més tot el món de la psicologia, sobretot perquè molts dels temes explicats no coneixia.

ENFOCAMENT SISTÈMIC. CAUSALITAT CIRCULAR

·       

·       INTRODUCCIÓ

Els partidaris de l’enfocament sistèmic consideraven la persona aïllada del seu context. Anteriorment es considerava que aquella persona tenia el problema, era seu. Però ara amb aquest corrent el problema es troba en el conjunt de relacions que té aquella persona, la persona ja no té el problema.

El pacient és la persona que en un grup es forma de manera distorcionat (es: família). Per tant, el que s’ha d’atendre no és aquella persona sinó el sistema o una part d’aquest.

L’enfocament sistèmic es qüestiona que les persones interiorment tinguem el problema. Les persones segons el context manifestarem o no símptomes i en un altre context poden desaparèixer o canviar.  Es basa en dues teories pensades des d’altres àmbits.

•             Teories generals de sistemes
•            Cibernètica (estudi sistemes vius)

Afirmaven que en tots els elements d’un sistema s’estableixen unes relacions mútues entre tots els elements del sistemes, hi ha una interdependència, tot està relacionat entre si, i per tant, qualsevol cosa que es faci, afectarà als altres.

Hi ha una idea que per una banda no és necessària, i per l’altre no es poden conèixer les causes del comportament humà, és la causalitat circular.

ü      CAUSALITAT CIRCULAR

En la física i en altres enfocaments dins la psicologia, és vàlida la causalitat lineal.

A     --->    B (ex: una bola xoca amb una altra)

És l’únic model que no defensa l’enfocament sistèmic (tot causa i efecte a la vegada).

         Va ser primer l’ou o la gallina? No ho sabem, però sabem com funciona.                

 

A   < ----->  1

Els humans funcionem dins de sistemes, on es produeixen interaccions que fa que actuem que influeixi en altre gent. Si el sistema no és saludable, és insoluble i dins d’aquest les persones manifesten senyals i no tenen el problema, sinó que el té el sistema perquè és insoluble.

Gregory Bateson va definir dos tipus de relacions:

•         Relacions simètriques:

Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant, en escalada (incrementa la intensitat) o a la inversa. Pot ser constructiva o destructiva. Ex: cursa d’armament.

• Relacions complementàries:

Els diversos elements del sistema interactuen en rols diferents. Poden ser constructives o destructives. Ex: pares que intenten controlar els deures del nen, i com més ho fan més se’n desentén. 

·           PRÀCTICA

Pràctica realitzada amb Anael Prados.

Elabora quatre seqüències de causalitat circular per cada modalitat de relació anteriors.

RELACIÓ SIMÈTRICA CONSTRUCTIVA:

RELACIÓ SIMÈTRICA DESTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTARIA CONSTRUCTIVA

RELACIÓ COMPLEMENTARIA DESTRUCTIVA

·       REFLEXIÓ

Crec que mai havia sentit a parlar sobre l’enfocament sistèmic. Però penso que és un bon mètode per conèixer realment el problema que hi ha. Crec que és correcte que mirem al voltant i l’entorn de la persona que estem tractant, perquè moltes vegades ens pensem que el problema a tot el té aquell ésser humà, i moltes vegades és tot el que l’envolta que l’influeix en la seva conducta i comportament, i per tant és el problema principal, però no ens n’adonem.

Tot i així, crec també que el problema no sempre serà de les relacions que té aquella persona i això penso que és una cosa que hem de tenir en compte. Hem de tenir en compte que tot està lliga, tot el que nosaltres fem afectarà a tot el que ens envolta. Com a futurs professional crec que hem de saber que el psicòleg passa a formar part del sistema des del moment que té el pacient davant seu i a vegades pot acabar sent dolent.

En resum, ha estat una pràctica que l’he trobat molt interessant i no descarto buscar més informació sobre el tema i aprofundir-hi més.

CARL ROGERS. "Pensant en els altres"

PSICOLOGIA HUMANISTA

La perspectiva humanista comença a desenvolupar-se en 1960 com el moviment cognitiu. Actualment als Estats Units d'Amèrica del Nord l'hi coneix com la tercera força en Psicologia, després del Psicoanàlisi i el Conductisme. L'humanisme sorgeix en oposició a les teories sociològiques que defineixen l'home com un producte del seu ambient.

L'Humanisme també s'oposa als quals considera aspectes deterministes i degradants de la Psicoanàlisi Freudià, criticant la insistència de Freud a explicar la psique normal a partir de la patologia i posar èmfasi en tots els aspectes negatius de la naturalesa humana, com el patiment, els gelosia, l'odi, la por, l'egoisme. En canvi, els humanistes volen destacar la salut mental i tots els atributs positius de la vida, com la felicitat, la satisfacció, l'èxtasi, l'amabilitat, la generositat, l'afecte, etc.

El moviment humanista, més que una Escola, és una nova orientació cap a la Psicologia, una manera de pensar sobre l'home i tota l'empresa científica que modifica la imatge que tenim dels éssers humans i allibera a la Psicologia de diverses restriccions artificials que li van imposar teories que ara apareixen com a superades. No es pot dir que els proponents principals d'aquesta orientació-Abraham Maslow, Carl Rogers, Gordon Allport, Charlotte Bühler, Rotlle May, entre molts altres.

Seguint i integrant les idees de l'Associació de Psicologia Humanista, podem assenyalar quatre característiques com les més típiques en els autors més representatius d'aquesta orientació psicològica:

1. Una atenció centrada en l'experiència humana conscient com a fenomen primari ineludible en estudiar l'ésser humà. Les explicacions teòriques i la conducta externa són considerades com posteriors i secundàries davant l'experiència mateixa i davant la significació d'aquesta per la persona.

2. Un èmfasi en qualitats tan profundament humanes com l'elecció, la creativitat, la valoració i l'auto-realització, pel que fa oposades a un pensar sobre els éssers humans en termes mecanicistes i reduccionistes.

3. Fidelitat al "significat i valor" quan es trien els problemes d'estudi i investigació, i oposició a l'èmfasi que es posa en l'objectivitat metodològica a costa de la significació. 4. Especial estima per la dignitat i valor de l'ésser humà i interès en el desenvolupament del potencial inherent a cada persona.

CARL ROGERS

Carl Rogers (1902-1987) és un dels autors més coneguts del moviment humanista. El seu mètode terapèutic, la teràpia centrada en el client, o teràpia no directiva, part de la hipòtesi central que l'individu posseeix en si mateix per a la autocomprensió i per al canvi del concepte de si mateix, de les actituds i del comportament autodirigit .

El terapeuta ha de proporcionar un clima d'actituds psicològiques favorables perquè el pacient pugui explotar aquests mitjans. Dos trets principals de la teràpia centrada en el client: la confiança radical en la persona del client (pacient) i el rebuig al paper directiu del terapeuta.

Per Rogers l'ésser humà neix amb una tendència realitzadora que, si la infància no la fa malbé, pot donar com a resultat una persona plena: oberta a noves experiències, reflexiva, espontània i que valora a altres ia si mateix. La persona inadaptada hauria tret oposats: tancada, rígida i menyspreadora de si mateix i dels altres. Rogers insisteix en la importància que tenen les actituds i qualitats del terapeuta per al bon resultat de la teràpia: les tres principals són l'empatia, l'autenticitat i la congruència.

• L’empatia: és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que l’altre individu pot arribar a sentir.
• Autenticitat: s’estableix una conversa entre pacient i terapeuta, però el terapeuta segueix sent l’expert, però crea una comunicació com d’humà davant del pacient.
• Congruència: el terapeuta ha de saber actuar d’una forma coherent, no s’ha de contradir.

Rogers va voler comprendre i descriure el canvi que pateix el pacient quan se sent comprès i acceptat pel terapeuta:

• Es produeix una relaxació dels sentiments: de considerar com una cosa remot es reconeixen com a propis i, finament com un flux sempre canviant.
• Canvi en la manera d'experimentar: de la llunyania amb que primer experimenta la seva vivència es passa a acceptar com una cosa que té un significat, i en acabar el procés el pacient se sent lliure i guiat per les seves vivències.
• Es passa de la incoherència a la coherència: des de la ignorància de les seves contradiccions fins a la comprensió de les mateixes i la seva evitació.
• Es produeix també un canvi en la seva relació amb els problemes: des de la seva negació fins a la consciència de ser ell mateix el seu responsable, passant per la seva acceptació.
• Canvia igualment la seva manera de relacionar-se amb els altres: des de l’evitació a la recerca de relacions íntimes i d'una disposició oberta. De centrar-se en el passat a centrar-se en el present.

PENSANT EN ELS ALTRES. COMENTARI I REFLEXIÓ

A classe varem mirar un documental que van fer per la televisió, en un programa anomenat 60 minuts, Pensant en els altre.

Crec que mai havia vist res semblant. El documental tractava sobre una classe d’uns nens i nenes del Japó que aprenien a tenir empatia pels seus companys.

El professor els hi ensenyava com havien de fer-ho per saber escoltar i comprendre els seus amics i així poder-los ajudar en els moments més difícils.

Una cosa que em va cridar molt l’atenció va ser el mètode que feien servir per ajudar-se els uns els altres. El mestre els hi feia escriure cartes explicant el que els hi havia passat i expressant també les seves emocions i sentiments i després a alguns d’ells els feia llegir davant de tota la classe per tal que l’escoltessin i així sabessin com se sent aquell nen que llegia la carta.

Penso que és un molt bon mètode per tal de que des de ben petits ja aprenguin a saber escoltar i saber posar-se en la situació de l’altre persona, aquí apareix l’empatia, aquest gran concepte tan important que totes les persones hauríem de tenir.

Hi va haver un moment en què una nena va explicar davant de tota la classe que el seu pare feia uns anys s’havia mort, però encara no ho havia explicat a ningú, i en aquell moment va ser capaç de fer-ho i els seus companys la van entendre, i a partir de llavors van saber el que havia sentit aquell tràgic dia i com se sentia ara.

En aquest documental el que hi podem observar és la psicologia humanista. La importància de saber entendre els altres, de saber escoltar-los, perquè la persona és la més important.

El professor sempre els hi deia amb els alumnes que el més important en aquesta vida és la felicitat, ser feliç, i penso que té tota la raó.

Tot i que penso que és un molt bon mètode d’educació a les escoles, aquí en la nostra societat crec que no seria possible imposar una cosa així, ja que la cultura japonesa a la nostra és molt diferent, i aquí penso que molt poca gent estaria disposada a seguir aquesta disciplina i a respectar-la. De fet des que estic estudiant, mai he vist en cap classe aquest companyarisme que hi havia en aquesta classe de nens de només 10 anys, però que gairebé tenen una ment d’adults. Tenen la capacitat de defensar als seus companys amb una força que em va sorprendre moltísim, i de ser capaços també, de raonar els conceptes d’una forma justa i racional.

En definitiva, va ser un documental que em va emocionar des del primer minut en què vaig veure que ells són capaços d’ajudar-se en qualsevol moment, i fer-se costat, gairebé podria dir que és el millor documental que he vist mai, ja que després de veure’l et fa mirar la vida des d’un altre punt de vista molt més positiu.

SIGMUND FREUD I LA HIPNOSI

Fins que no he començat aquest any a la universitat, el concepte d’hipnosi l’havia sentit molt poques vegades, i només n’havia sentit a parlar en l’àmbit d’espectacles, però mai ningú m’havia explicat què era realment i quins van ser els seus descobridors i seguidors, entre altres coses.

A classe varem mirar un vídeo sobre Sigmund Freud anomenat “Freud y la pasión secreta” en el qual varem poder observar una mica de què es tractava i en quins casos l’utilitzaven en l’època.

La hipnosis la podem definir com un estat mental o de grup, d’actituds generades a través d’un procediment anomenat inducció hipnòtica.

L’INICI DE L’HIPNOSI

Tot i que ja existien precedents històrics en l’ús de tècniques semblants a la hipnosi en l’època egípcia, no serà fins a mitjans del segle XVIII quan es crea el primer estudi sistemàtic del que suposava un estat psico-fisiològic especial, que més tard es coneixeria com a hipnosi.

La hipnosi, tal com avui la coneixem, va començar fa dos segles a França. La paraula "hipnosi" (d'una paraula grega, "Hypnos", que significa somni) va ser definida per James Braid el 1843, però el que Braid descrivia no era sinó el que havia iniciat a París un metge alemany anomenat Franz Anton Mesmer, sota el nom de "magnetisme animal".

Serien els deixebles de Mesmer i posteriors investigadors que determinarien que les "miraculoses" curacions en els tràngols hipnòtics, anomenats somnis magnètics o mesmerisme fins aquell moment, es produïen per una condició anomenada suggestió. Un cirurgià escocès anomenat James Braid (1795-1860) va ser el primer a encunyar el terme hipnosi enunciant una de les formes que ho explicaven: "la fixació sostinguda de la mirada, paralitza els centres nerviosos dels ulls i les seves dependències que alterant l’equilibri del sistema nerviós, produeix el fenomen ".

Franz Anton Mesmer

Mesmer va ser el descobridor d'una espectacular manera de curar malalties, basada en la suggestió. Va arribar a París (llavors, el centre del món) en 1778 precedit d'una reputació de faedor de miracles. Pel que sembla havia tornat la vista a una jove música de Viena que l'havia perdut. La forma de treballar de Mesmer era esplèndida i teatral. Partia de la base que ell era capaç d'acumular una porció del "fluid universal" (avui l'anomenaria "energies positives") i de transmetre-ho als seus seguidors.

Presidia el centre de la sala l'anomenada "cubeta de la salut", una espècie de simbiosi entre altar i pica baptismal, plena d'aigua sulfurosa. Els pacients s'asseien envoltats per cordons que sortien de la cubeta. Així mateix, tocaven amb les mans, de tant en tant, unes varetes metàl·liques en contacte amb l'aigua, les quals havien de prémer sobre les parts malaltes del seu cos. També es tocaven els uns als altres en les puntes dels dits, per fer circular "el fluid". Mesmer, majestuós en la seva túnica de seda domicili, passava entre ells tocant-los amb la seva vareta, o amb les seves mans, en el front i en les mans. No era estrany que durant l'acte els pacients entressin en tràngols convulsius (a l'estil d'una macumba vudú) per a això alguns compares de Mesmer, ben pagats, donaven el pertinent exemple.

Bernheim, Liébeault i Charcot

Hipòlit Bernheim psiquiatre nascut a Alsàcia, era professor agregat de la facultat de Medicina d'Estrasburg, en l'últim quart del segle passat, quan va contactar amb un metge rural, Liébeault, el qual havia desenvolupat un mètode hipnòtic molt semblant al que avui en dia fem servir. S'apartava completament de les tèrboles teatralitats del mètode mesmeriano. Junts van crear la "Escola psicològica de Nancy", autèntica pionera en l'estudi de la hipnosi, i oposada a la "Escola neurofisiològica de París" de l'Hospital de la Salpêtrière, en la qual el neuròleg francès més important d'aquells temps, Charcot, impartia les seves lliçons de neurologia, però també de psiquiatria i hipnosi.

La doctrina de Charcot era que només es podia hipnotitzar als malalts histèrics (la qual cosa és un notori error). Però la seva fama com neuròleg era tal, que per les seves aules van passar alumnes que, amb el temps, serien grans metges (Sigmund Freud, entre ells). L'escola de Nancy, menys llorejada en la seva època, va treballar de forma més callada. Les publicacions de Bernheim són predecessores de la moderna medicina psicosomàtica, i de les aplicacions de la hipnosi en aquest tipus de malalties.

Per altra banda trobem a un altre autor, Josef Breuer, que va ser un metge, fisiòleg i psicòleg austríac (Viena, 15 de gener de 1842 - Viena, 20 de juny de 1925), descobridor de la funció de l'oïda en la regulació de l'equilibri i del mecanisme de la regulació tèrmica del cos per mitjà de la respiració. Creador del mètode catàrtic per al tractament de les psicopatologies de la histèria. Aquest mètode va ser precursor del mètode psicoanalític de Sigmund Freud.

La relació entre Josef Breuer i Sigmund Freud, mantinguda entre 1882 i 1895, es va articular en diversos fronts. A més de fer-se amics íntims, Breuer va tenir un paper importantíssim en la vida de Freud com a figura paterna, aconsellant-lo en els diferents aspectes de la carrera que compartien. També ho va recolzar econòmicament perquè establís el seu consultori com a metge particular, i finalment va ser el creador d'un mètode per al tractament de la histèria en el qual es va basar Freud per crear la seva teoria de l'inconscient, i d'aquesta, la psicoanàlisi.

Breuer i Freud, com metges clínics, ja venien atenent en paral.lel a pacients amb trastorns psíquics, especialment a dones de la burgesia de Viena amb símptomes histèrics, però és a partir del tractament a Anna O. (Pseudònim donat per Josef Breuer a Bertha Pappenheim per protegir la seva identitat) que Breuer desenvolupa els primers estudis sobre la patologia histèrica.

El tractament consistia en induir a la pacient a un estat hipnòtic (la hipnosi estava en voga en aquella època) i persuadir a que rememora les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes patits. D'aquesta manera, en sortir del tràngol hipnòtic, aquests símptomes histèrics anaven desapareixent un a un. Aquest tractament, realitzat dues vegades al dia, al qual Anna O. solia anomenar "cura per la paraula" o "deshollinación", i que Josef Breuer denominar mètode "catàrtic", va tenir progressos i retrocessos en relació amb el vincle amorós imaginari que la pacient havia creat amb el seu doctor.

SEGLE XX

A principis del segle XX apareix un personatge molt important el la hipnosi Milton Hyland Erickson, ( 1901 - 1980) va ser un metge i hipnoterapeuta nord-americà, innovador i pioner a canviar les tècniques d’hipnosi aplicades a la psicoteràpia.

Insisteix molt en el paper que juga l'inconscient, entès no a la manera de Freud sinó com a reserva de recursos personals per resoldre per si mateix la problemàtica de cada individu.

Milton Erickson va establir les bases d'importants línies dins de la psicoteràpia breu. Entre els quals s'inclouen els següents enfocaments psicoterapèutics: programació neurolingüística, la Teràpia sistèmic Estratègica, la Teràpia orientada a les Solucions entre d'altres van ser influïdes pel pensament de Erickson.

L'origen al seu particular estil de teràpia pot trobar en les seves vivències personals tan particulars i la forma en que va enfrontar la seva malaltia, i encara que la hipnosi va ser una eina important, el fonamental del seu model terapèutic era el canvi en l'altra persona a través de la relació interpersonal. El seu model terapèutic no respon a escola clínica, excloent de la influència de la psicoanàlisi, del conductisme i de la teràpia sistèmica.

REFLEXIÓ

Quan varem mirar la pel·lícula “Freud y la pasión secreta “ em va sobtar el que vaig veure. Me’n havien parlat del que feien amb les pacients histèriques, però quan ho vaig veure encara em va sobtar més.

En la pel·lícula també es van mostrar aspectes de la vida de Freud, com per exemple com es rebel·la a la ciència i societat del moment, i comença a fer els seus descobriments amb l’ajuda d’altres científics. I gràcies a tot això s’han pogut descobrir noves coses que fins aquell moment no es coneixien i potser no s’haguessin conegut mai sense l’ajuda de tots aquells que han optat per la hipnosi.

Realment la hipnosi és una tècnica fascinant, ja que es pot passar a gairebé dominar la ment de la persona que tens a davant per un moment. Jo personalment, no hi crec gaire, tot i que trobo que si realment és eficaç seria un bon mètode per resoldre qüestions, però penso que té una part una mica fictícia, ja que potser realment la persona hipnotitzada no diu la veritat, però tampoc ho vull jutjar ja que no tinc el suficient coneixement de l’àmbit, i segurament en certs moments és una tècnica prou eficaç.