CARL ROGERS. "Pensant en els altres"

PSICOLOGIA HUMANISTA

La perspectiva humanista comença a desenvolupar-se en 1960 com el moviment cognitiu. Actualment als Estats Units d'Amèrica del Nord l'hi coneix com la tercera força en Psicologia, després del Psicoanàlisi i el Conductisme. L'humanisme sorgeix en oposició a les teories sociològiques que defineixen l'home com un producte del seu ambient.

L'Humanisme també s'oposa als quals considera aspectes deterministes i degradants de la Psicoanàlisi Freudià, criticant la insistència de Freud a explicar la psique normal a partir de la patologia i posar èmfasi en tots els aspectes negatius de la naturalesa humana, com el patiment, els gelosia, l'odi, la por, l'egoisme. En canvi, els humanistes volen destacar la salut mental i tots els atributs positius de la vida, com la felicitat, la satisfacció, l'èxtasi, l'amabilitat, la generositat, l'afecte, etc.

El moviment humanista, més que una Escola, és una nova orientació cap a la Psicologia, una manera de pensar sobre l'home i tota l'empresa científica que modifica la imatge que tenim dels éssers humans i allibera a la Psicologia de diverses restriccions artificials que li van imposar teories que ara apareixen com a superades. No es pot dir que els proponents principals d'aquesta orientació-Abraham Maslow, Carl Rogers, Gordon Allport, Charlotte Bühler, Rotlle May, entre molts altres.

Seguint i integrant les idees de l'Associació de Psicologia Humanista, podem assenyalar quatre característiques com les més típiques en els autors més representatius d'aquesta orientació psicològica:

1. Una atenció centrada en l'experiència humana conscient com a fenomen primari ineludible en estudiar l'ésser humà. Les explicacions teòriques i la conducta externa són considerades com posteriors i secundàries davant l'experiència mateixa i davant la significació d'aquesta per la persona.

2. Un èmfasi en qualitats tan profundament humanes com l'elecció, la creativitat, la valoració i l'auto-realització, pel que fa oposades a un pensar sobre els éssers humans en termes mecanicistes i reduccionistes.

3. Fidelitat al "significat i valor" quan es trien els problemes d'estudi i investigació, i oposició a l'èmfasi que es posa en l'objectivitat metodològica a costa de la significació. 4. Especial estima per la dignitat i valor de l'ésser humà i interès en el desenvolupament del potencial inherent a cada persona.

CARL ROGERS

Carl Rogers (1902-1987) és un dels autors més coneguts del moviment humanista. El seu mètode terapèutic, la teràpia centrada en el client, o teràpia no directiva, part de la hipòtesi central que l'individu posseeix en si mateix per a la autocomprensió i per al canvi del concepte de si mateix, de les actituds i del comportament autodirigit .

El terapeuta ha de proporcionar un clima d'actituds psicològiques favorables perquè el pacient pugui explotar aquests mitjans. Dos trets principals de la teràpia centrada en el client: la confiança radical en la persona del client (pacient) i el rebuig al paper directiu del terapeuta.

Per Rogers l'ésser humà neix amb una tendència realitzadora que, si la infància no la fa malbé, pot donar com a resultat una persona plena: oberta a noves experiències, reflexiva, espontània i que valora a altres ia si mateix. La persona inadaptada hauria tret oposats: tancada, rígida i menyspreadora de si mateix i dels altres. Rogers insisteix en la importància que tenen les actituds i qualitats del terapeuta per al bon resultat de la teràpia: les tres principals són l'empatia, l'autenticitat i la congruència.

• L’empatia: és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que l’altre individu pot arribar a sentir.
• Autenticitat: s’estableix una conversa entre pacient i terapeuta, però el terapeuta segueix sent l’expert, però crea una comunicació com d’humà davant del pacient.
• Congruència: el terapeuta ha de saber actuar d’una forma coherent, no s’ha de contradir.

Rogers va voler comprendre i descriure el canvi que pateix el pacient quan se sent comprès i acceptat pel terapeuta:

• Es produeix una relaxació dels sentiments: de considerar com una cosa remot es reconeixen com a propis i, finament com un flux sempre canviant.
• Canvi en la manera d'experimentar: de la llunyania amb que primer experimenta la seva vivència es passa a acceptar com una cosa que té un significat, i en acabar el procés el pacient se sent lliure i guiat per les seves vivències.
• Es passa de la incoherència a la coherència: des de la ignorància de les seves contradiccions fins a la comprensió de les mateixes i la seva evitació.
• Es produeix també un canvi en la seva relació amb els problemes: des de la seva negació fins a la consciència de ser ell mateix el seu responsable, passant per la seva acceptació.
• Canvia igualment la seva manera de relacionar-se amb els altres: des de l’evitació a la recerca de relacions íntimes i d'una disposició oberta. De centrar-se en el passat a centrar-se en el present.

PENSANT EN ELS ALTRES. COMENTARI I REFLEXIÓ

A classe varem mirar un documental que van fer per la televisió, en un programa anomenat 60 minuts, Pensant en els altre.

Crec que mai havia vist res semblant. El documental tractava sobre una classe d’uns nens i nenes del Japó que aprenien a tenir empatia pels seus companys.

El professor els hi ensenyava com havien de fer-ho per saber escoltar i comprendre els seus amics i així poder-los ajudar en els moments més difícils.

Una cosa que em va cridar molt l’atenció va ser el mètode que feien servir per ajudar-se els uns els altres. El mestre els hi feia escriure cartes explicant el que els hi havia passat i expressant també les seves emocions i sentiments i després a alguns d’ells els feia llegir davant de tota la classe per tal que l’escoltessin i així sabessin com se sent aquell nen que llegia la carta.

Penso que és un molt bon mètode per tal de que des de ben petits ja aprenguin a saber escoltar i saber posar-se en la situació de l’altre persona, aquí apareix l’empatia, aquest gran concepte tan important que totes les persones hauríem de tenir.

Hi va haver un moment en què una nena va explicar davant de tota la classe que el seu pare feia uns anys s’havia mort, però encara no ho havia explicat a ningú, i en aquell moment va ser capaç de fer-ho i els seus companys la van entendre, i a partir de llavors van saber el que havia sentit aquell tràgic dia i com se sentia ara.

En aquest documental el que hi podem observar és la psicologia humanista. La importància de saber entendre els altres, de saber escoltar-los, perquè la persona és la més important.

El professor sempre els hi deia amb els alumnes que el més important en aquesta vida és la felicitat, ser feliç, i penso que té tota la raó.

Tot i que penso que és un molt bon mètode d’educació a les escoles, aquí en la nostra societat crec que no seria possible imposar una cosa així, ja que la cultura japonesa a la nostra és molt diferent, i aquí penso que molt poca gent estaria disposada a seguir aquesta disciplina i a respectar-la. De fet des que estic estudiant, mai he vist en cap classe aquest companyarisme que hi havia en aquesta classe de nens de només 10 anys, però que gairebé tenen una ment d’adults. Tenen la capacitat de defensar als seus companys amb una força que em va sorprendre moltísim, i de ser capaços també, de raonar els conceptes d’una forma justa i racional.

En definitiva, va ser un documental que em va emocionar des del primer minut en què vaig veure que ells són capaços d’ajudar-se en qualsevol moment, i fer-se costat, gairebé podria dir que és el millor documental que he vist mai, ja que després de veure’l et fa mirar la vida des d’un altre punt de vista molt més positiu.